Cosetes que m’importen

Me posa contenta obrir el diari i veure com s’avança cap a la independència escocesa, sense altre soroll que les legalitzades veus que es senten al parlament.

Que diferent és la península hispànica de les Illes Britàniques.
Quan aquí pareix un trauma reivindicar els nostres drets lingüístics o ciutadans allà n tant sols hi ha cap problema amb el Tribunal Institucional, serà perquè no en tenen.
Al diari Avui surt: una mirada cap a Escòcia i és un article més que interessant de com seria una desmebració (tan traumàtica pels espanyols) idíl•lica d’un Estat que vol donar autonomia absoluta a les seves nacions.
Interessant que siguem tan diferents. Les seleccions nacionals escoceses, no suposen cap mal tràngol per ningú que visqui al Regne Unit, perquè si ets una nació el més lògic és que tinguis una selecció nacional. Idò aquí això no pasa.

Segurament més d’un es tornaria loco. Tant sols ens hem de fixar com cerquen himnes espanyols a la desesperada per fer una unitat “nacional” més a lo “nacional”. Me pareix un doi, a mi ja m’està bé sa lletra de tota la vida:

“Franco, Franco tenía el culo blanco porque su mujer, se lo lavaba con Ariel” o sa típica: chan, chan, chanchan, chacchachachachachacha cha cha cha cha chaaa, cha cha cha cah cha cha.

Mentres tant me quedaré amb les gaites escoceses que són més del meu gust:

 http://www.youtube.com/watch?v=ZLyyrLC3cQc&mode=related&search=

Avui és un altre dia trist per a nosaltres. Si l’any 1973 un tribunal militar es va avenir a representar una farsa de judici contra el nostre germà i el va condemnar a mort per acontentar els sectors més assedegats de sang del final del franquisme, avui, amb la distància de més de trenta-quatre anys, amb una democràcia teòricament consolidada i amb un poder judicial que hauria de ser independent de qualsevol interès aliè a la justícia, ens trobem amb la mateixa situació.

L’equip d’advocats que ens representa ha treballat amb una eficàcia absoluta. Ha reunit i presentat una ampla bateria de proves noves amb argumentacions contrastades i contundents. Ha presentat nous testimonis i proves pericials. Això era el que legalment es requeria perquè el cas del nostre germà es pogués revisar. Les proves de la defensa d’en Salvador, que en el seu dia no es van realitzar o no es van acceptar, ara han estat sobre la taula de la Sala 5a Militar del Suprem. D’ells depenia un acte reparador de justícia. I no ho han volgut així.

Davant d’aquesta indefensió decebedora que avui ens toca viure, ens preguntem en què es diferencia aquell sistema dictatorial, capaç de condemnar a mort el nostre germà entre molts altres, i aquest sistema democràtic que no fa res per tancar ferides que encara supuren. Després ens demanaran que oblidem el passat i que mirem el futur. No podrem mai. Ens preguntem si aquesta mateixa instància judicial que ara ha negat la revisió el que ha fet ha estat defensar aquell nefast tribunal que, al seu temps, va signar, sense garanties processals, la pena de mort contra el nostre germà.

Sabem que no estem soles en aquests moments. Agraïm l’ànim i el suport que ens fan arribar innombrables persones i col·lectius. La societat en general i la catalana en particular, ha entès que el cas del nostre germà no és una qüestió estrictament personal o familiar. Hi ha en joc conceptes poderosos com la dignitat o la restauració de la justícia. Sabem que no som les úniques persones que estem en aquesta situació. I també sabem que hem de continuar fins que, un dia o altre, es reconegui la profunda injustícia que es va cometre quan, el 2 de març de 1974, el botxí collava el garrot amb el vistiplau d’un sistema judicial corrupte, indefensable des de la perspectiva del temps que vivim.

Imma, Montse, Carme i Merçona Puig Antich

Barcelona, 13 de juny de 2007

Ara 21:00 hores estava mirant la televisió tan tranquilament.

He vist amb bons ulls que els alemanys paguessin les deutes que tenien amb els jueus de l’Holocauts. Clar que a l’hora de condemnar el nazisme les paraules al meu gust han estat massa tendres. Tal volta podriem parlar de camps d’extermini en lloc de camps de treball forçats.

La segona noticia ja no me dona tanta alegria. Per tres vots en cotra i dos a favor  el cas de Salvador Puig Antic noe s recisarà, per què? perque mira en auqest país si ets militar, una de dues, o ho ets de familia per lo que ja heredes del teu pare les idees feixistes o ho ets per convicció per tant adquereixes les idees feixistes pels teus propis mèrits.

Amb aquesta explicació que molts pudrien tractar de generalista i equivocada ( me toca un peu). Però el meu objectiu és posar de manifest la tristor que un fet coma quest me provoca.

Pareix mentida que després de tants d’anys que el cadaver d’en Franco fos enterrat, baix una llosa de 1.500 kg i damunt soldada tenim, tenguem que sentir la seva pudor rància d’injusticies i judicis sumarissims.

Si es cert el que va sortir fa poc, que el tio Xisco va morir per negligència mèdica, on és aquest metge? Que mo diguin que faré proposta de posar-li un monument. Evidentment el retiraria quan els militars que no volen revisar el cas de Salvador, retirin els seus simbols feixistes. Per què noe s tan greu posar un monument a un metge negligent com posar-ne a un home que va vulnerar els nostres drets i dignitats durant tants d’anys?